El meu full de ruta

Observo amb atenció tot allò que està passant durant aquestes setmanes a Catalunya, també a la resta d’Espanya. Podria dir que ho faig amb una certa calma, però estaria mentint, el meu tarannà nerviós em fa impossible no remoure’m. Converso amb uns i altres, m’agrada el debat quan puc veure la cara de la persona amb qui parlo, no així el debat 2.0 i és per això que intento defugir del ciberespai, el món real és sempre més enriquidor.

Avui fa fresqueta, i mentre m’aïllo a casa i escolto una miqueta de música, intento posar ordre a tot allò que diuen uns i altres, allò que fan uns i altres, allò que penso i sento.

Aquest estiu vaig estar uns dies a Córdoba. Quan surts de Catalunya, des de fa alguns anys, el tema estrella és la independència, ja us podeu imaginar. La gent et pregunta com està la situació, t’expliquen que en pensen i et demanen la teva opinió. A ulls d’alguns vaig tornar essent un independentista, tot un descobriment!

Tot just aterrar de vacances, els atemptats a La Rambla de Barcelona ens colpeixen i ens posen de peus a terra. Són dies d’estar units contra el dolor i la barbàrie, però no triguem gaire a entrar en polèmiques, ens agrada el mambo!

Des d’aleshores, i ara agreujat amb la convocatòria de l’1-O, vivim una situació de permanent debat polític, que si no fos per les formes, estaríem gaudint d’una sana costum que ja tenien a l’antiga Grècia. Insisteixo, si no fos per les formes.

Durant aquests dies he passat de ser independentista a Andalusia a ser fatxa a Catalunya. Jo sóc la mateixa persona amb els mateixos arguments, per tant de ben segur que s’equivoquen uns i altres. I confesso, començo a estar fart de les etiquetes.

Sóc el Dani, una persona complexa, no més que qualsevol altre, que dubta i qüestiona, que analitza i treu conclusions. Característiques que tothom té, però no sempre ho portem a la pràctica.

Sóc una persona que lluita, amb més o menys encert, per aconseguir allò en el que creu. Una persona que sempre ha estat al costat de les polítiques que volen millorar la vida de les classes populars, la meva classe i la que defenso.

Una persona que se sent orgullós de viure a Sant Boi, a Barcelona i a Catalunya i que li agrada anar a Córdoba i explicar una vegada i una altra allò que som.

Sóc una persona que s’ha sentit malament amb el que ha passat durant aquests dos dies “negres”, que diria en Coscubiela, al Parlament. El Govern ha fet coses que són poc justificables. Jo també defenso la sobirania del poble de Catalunya!

No estic d’acord amb què el Referèndum plantejat pel Govern de la Generalitat sigui la solució i allò que necessita Catalunya. Lluny de donar-se totes les condicions necessàries per garantir uns mínims, ho veig més com un element de pressió i reivindicació pel dret a decidir que el referèndum efectiu que necessitem. Però condemno frontalment el comportament del govern del Partit Popular davant aquest escenari. Condemno la persecució a la llibertat d’expressió que estem veient durant aquests dies, fruit de la impotència d’un govern de l'Estat que no sap negociar, que no sap dialogar, que no sap fer política.

Respecto que hi hagi alcaldes i alcaldesses que tirin pel dret, però també respecto a aquells i aquelles que creuen que es poden fer les coses d’una altra manera. Intervenen tants factors i la situació és tan complexa que m’horroritza veure com alguns se senten amb el dret diví de dir qui és demòcrata i qui no. Insisteixo, estic cansat d’etiquetes. Sospito que passar la pilota al món municipal i assenyalar-los després, no respon a un “volem votar com sempre”, sinó a interessos estrictament partidistes amb la mirada fixada en el 2019. Votar o no “com sempre” aquest 1-O no depèn dels ajuntaments, evidentment.

Tampoc deixaré de lluitar per aconseguir un Referèndum que sigui efectiu i no només doni la veu al poble sinó que garanteixi que el resultat, sigui quin sigui, es pugui portar a terme. I mentre ho aconseguim continuaré denunciat tot allò que el PP fa en relació a Catalunya però també l’atac als drets socials dels ciutadans i ciutadanes, d’aquí i d’allà.

Aquest és el meu full de ruta, el full de ruta d’una persona normal, que interpreta el que està malament i està bé en cada moment, vingui d’on vingui. Una persona de grisos, que intenta fugir de la polaritat, perquè la realitat mai és poma o pera, carn o peix, blanc o negre.

Avui escolto a Victor Jara, 44 anys després que fóra assassinat durant el cop d’Estat encapçalat per Augusto Pinochet. "...Nuestra vida no ha sido hecha para rodearla de sombras y tristezas...".